el circ de les aigües

Sortida de Buenos Aires el darrer dia de carnestoltes direcció nord. Seguim amb la “bona ratxa” per arribar a dit a Iguazú doncs, en la part nord del país és molt més difícil aquesta pràctica… En Dario serà el nostre amfitrió fins arribar a les terres de Missiones. Un home compromès amb la seva terra i honest amb la seves arrels i tradicions. Lider del moviment “sin tierra” en la zona de Missiones i que ens explicarà durant tot el trajecte quin és l’actual moviment polític i social respecte aquestes terres i la seva gent.

Documental “te olvidaste de mi”

La província de Missiones rep el nom dels jesuïtes que es van instal.lar en tota la zona. En el 1.696, desprès d’haver-se establert en les diferents àrees de la selva brasilera i d’haver lluitat contra les milícies dels mamelucs, indians locals, coneguts com guaranies (guerrers, en llenguatge de les tribus que l’envoltaven), s’organitzaren juntament amb els religiosos per formar un veritable imperi en la regió. Missiones, és, en l’actualitat, terra gran productora de mate.

Per cert, parlant de mate, hi ha diferents maneres de prendre’l: amarg, amb sucre o fred barrejat amb suc de taronja conegut com el tereré, més característic de la zona de Paraguai. Una altra dada important a esmentar sobre aquesta herba és la mitja de consum d’un argentí de 10 kg de mate a l’any per persona mentre a Uruguay és el doble!

Amb una atracció d’interès mundial arribem al port d’Iguazu, una vila que s’espavila per absorbir les grans aglomeracions de gentada que hi passa i amb tot això, s’aconsegueix que hi hagi un ambient relaxat.

A l’endemà de la nostra arribada, som els primers matiners per entrar al Parc Nacional Iguazú i veure aquesta obra d´art de la naturalesa declarada des de finals de l’any passat com una de les set meravelles del món. Això fa que el reclam de visitants es multipliqui.

Foz Iguazu

Aquestes fonts van ser descobertes l’any 1542 per l’explorador Álvaro Núñez Cabeza de Vaca. S’hi pot accedir per la part d’Argentina o Brasil. Per protegir-les s’ha declarat tota la zona, 67.620 hectàrees, quasi el tamany de l’illa de Menorca, Parc Nacional. Un total de 275 salts amb un immens amfiteatre de 2.700 metres.

Les grans aigües són el plat principal d’un circ format per una flora i fauna espectacular. Allà viu el coatí, un mamífer de pèl marró i negre semblant a una mofeta però sense olor, molt pròxim i amigable a tothom que hi passa. S’ha d’anar en compte perquè s’han adaptat tan bé al medi dels visitants que quan aquests escolten el so d’una bossa de plàstic, surten a la captura de tot el què puguin “pispar” per menjar.

Coati

Mullar-se en els salts d’aigua fins pujar a l’estació de la Garganata del diablo és tot un espectacle, un salt infernal d’aigües denses i remogudes que forma un escenari fantasmagòric formant un gran núvol de vapor. Aquí la força de les aigües guanya a la roca que t’embruixa la teva presència per una bona estona.

Arriba el moment d’anar tancant aquesta intensa, bella i primera etapa del viatge per amèrica llatina abans de creuar el Pacífic: és el moment de Brasil.

El circ de les aigües em porta d’Iguazú a Florinopolis, conegut entre els locals com a floripa.

Abans el cafè i el sucre, i ara, el petroli, el mundial de futbol i els jocs olímpics els ha trastocat una mica situant en l’actualitat un país en ple creixement, l’octava economia mundial. Brasil posseix abundants recursos, molta terra agrícola i infraestructura pròpia que fa que el nivell de vida sigui molt desproporcionat entre rics i pobres doncs, un 30% de població actual viu amb menys d’un euro al dia…

A pesar dels problemes socials i econòmics, els brasilers estan molt orgullosos del seu país. Famós pel seu carnaval estan tot l’any de festa doncs, és un país que viu molt cap en fora. Diuen que els brasilenys sinó els trobes ballant samba te’ls trobes ofegant les seves penes en un estat melangia conegut com estat de saudade, una mena d’enyorança nostàlgica. Una imatge que apareix profundament en les obres de Jobim, Moraes i altres grans compositors.

Platja Naufragado, Floripa

M’instal.laré uns dies a un petit poblet pescador entre el llac i el mar anomenat barra da Lagoa per tal de recórrer durant una setmana les platges més salvatges i solitàries en plena ressaca de carnaval. Un lloc on perfectament podria viure!

Els turistes han marxat, no queda quasi bé ningú i una servidora aprofita per descansar, descomprimir i iniciar-se a la pràctica del portugués i el surf abans d’entrar a la ciutat carioca de Rio de Janeiro.

venite a la Patagonia rebelde hasta el fin del mundo, ¡Ché!

He tingut un dilema important, d’aquells que t’has de parar per sentir el proper destí, ja sabeu a què em refereixo. Donades les grans dimensions d’Argentina segueixo la meva ruta cap el sud Xile, direcció Puerto Montt, Puerto Varas, Frutillar per entrar a Argentina per Bariloche fins a la terra de Foc.

A puerto Montt contacto amb la Marian del Badoc, una parella de catalans que estan viatjant en veler pel món. Em conviden a trobar-me amb ells a Chiloé però, jo ja estic en ruta quan llegeixo el seu correu. Qui ho sap, potser ens trobarem a la Polinèsia Francesa, Nova Zelanda, …  perquè el més sorprenent de tot això és que sempre ens anem retrobant en el camí la mateixa gent.

concert de l’orquestra infantil i juvenil de Curicó

Proper objectiu?

Caminar, naturalesa, soledat i connexió amb la Patagonia rebel serà el què passarà en els propers dies:

Les nits estrellades de la carretera austral, la CH7 fins arribar al Parc Natural de les Torres del Paine, seguint per la Peninsula Magallanes,  Punta Arenas i el Calafate. Una barreja de dos països amb turons, glaceres, llacs i molts pingüins … en fí, una qüestió sentimental de trepitjar la fi del món.

Caminar i meditar, les dues raons de ser

arbres al vent

Pingüins Patagonia

el meu nou amic Gurpreet Singh, a la Terra de Foc

A les Torres del paine  fa cosa d’un mes enrera va haver-hi un incendi produït per un inconscient de 23 anys que ha estat multat en 125 US per cents anys de recuperació de la catàstrofe realitzada. És per això que, el parc el van tancar però, he estat de sort,  he pujat fins el turó de les torres del Paine, amb el Fitz Roy davant amb els seus 3.405metres, un dels cims més difícils del món. Caminant vuit hores per dia, entres en connexió amb tu i amb el tot el què t’envolta. Pura i preciosa meditació!

fent el cim a les Torres del Paine

nevant al Perito Moreno

 

Patagonia rebel amb la meva amiga russa,Catherine

Aquest ha estat un viatge llarg per carretera, de trenta hores amb varies entrades i sortides de frontera entre Xile i Argentina. Moltes hores per reflexionar i digerir tot el què et va passant. Amb tot això, he relliscat i he caigut, he desistit més d’una vegada i he tornat. De quan en quan entro en grans conflictes amb mi mateixa que poden durar alguns dies. Viatjar no es qüestió de diners i de temps … sinó de coratge! I en aquest sentit, aquesta aventura està donant pas a tot això i més.

Des d’aquí, “la fi del món”, sento que el món té vida perquè està sent creat i destruït en cada moment. La meva impressió és però, que mai ha estat tan dividit com ara: manca de respecte al planeta, crisis econòmica i de valors, lluita de poders, depressió, pobresa, etc.. Tothom volem resultats immediats per resoldre algun problema del món o de la seva vida personal.

I parlant sobre el tema, les notícies de casa són d’alerta constant. Entre els correus d’avui, em trobo aquest d’un bon amic que m’explica i m’arriba així: “…la cosa està fotuda, però molt fotuda, més que res pel que s’acosta doncs està clar que l’aquelarre capitalista encara no s’ha acabat, encara han de caure moltes més coses mentre la situació es va deteriorant i cada vegada hi ha més gent que les passa ‘canutes’. Ja són ganes de fer mal perquè només que renunciessin a una miqueta la situació seria molt millor i no s’hauria arribat als extrems d’ara però, aquest sistema, sembla insaciable. Però cal ser optimista, ja em coneixes, i estic convençut que sortirem del pou de mica en mica. Ben segur que per aquí on ets tampoc està la cosa per tirar coets però, em sembla, que per ells la situació és diferent perquè no han conegut aquests darrers anys que s’han viscut aquí. Però no sé si cal seguir per aquest camí doncs ‘que serà serà’ com diu la cançó i nosaltres ben poca cosa podem fer, únicament prendre consciència de la situació i procurar fer-ho el millor possible en tots els àmbits, ja m’entens.”

És veritat amic, aquí tampoc la cosa està per tirar coets … el conflicte de les illes Maldives està que crema així com el tema de l’explotació de les mines, entre d’altres.

Aquests dos primers mesos i mig d’ençà començà tot això, he recorregut un total de 9.864KM per diversos camins de l’Amèrica llatina. Alguns dies he caminat a la vora de l’abisme, lluny de casa, lluny de la bombolla. Començo a percebre quelcom enterrat en el meu inconscient, i és aquí on descobreixo que hi ha alguna cosa més interessant, més aventurer, més obert al món i a noves experiències. Ara, només puc dir-me: “estàs aquí, ets el resultat de tot el què t’ha succeït i succeirà però, estàs aquí i connecta’t amb l’ara i no et perdis cap detall!”.